“Catalunya és un referent de confrontació democràtica amb l’Estat”

Tot i que mai havia format part de cap partit, Bakartxo Ruiz és ara diputada i portaveu de Bildu al Parlament de Navarra. És professora d’euskera, i prové de moviments socials i de barri. Assegura que els resultats de Bildu a les darreres eleccions municipals van superar les seves expectatives, però té clar que “s’ha de treballar des de baix. La labor institucional exclusivament és incapaç de generar realment un canvi polític i social”. Va ser a Roda de Ter el cap de setmana de la diada nacional, convidada per la Secció Local d’Esquerra. Bakartxo Ruiz va oferir la xerrada “L’experiència de Bildu. Situació actual i perspectives de futur” a l’aula de Cultura d’UNNIM del municipi, davant de desenes de persones.

Ara és portaveu de Bildu al Parlament de Navarra, però mai abans havia estat en política (de partits). Per què va decidir entrar-hi?

De la mateixa manera que a mi, ens ha tocat a molts ciutadans d’Euskal Herria. Des que es va aplicar la llei de partits hi ha 40.000 persones que no es poden presentar ni tan sols a les llistes. Amb aquesta tessitura, i essent també il·legal l’esquerra abertzale, ens ha tocat a gent que venim d’àmbits molt diferents. Som gent que no havíem pensat mai estar a la palestra política, si més no a aquest nivell.

Com s’expliquen l’èxit electoral de Bildu a les eleccions municipals?

Tenim la Diputació General de Guipúscoa, l’alcaldia d’una ciutat com Sant Sebastià, i 123 alcaldies a tot Euskal Herria, 320.000 vots, arribant gairebé al nivell del PNV, la força hegemònica nacionalista. La suma de forces entre abertzales, la capacitat de prioritzar, per sobre de les diferències, un projecte de país, un projecte basat en polítiques d’esquerra que sigui capaç de propiciar un canvi de cicle que sigui realment un canvi polític i social, ser un projecte amb participació ciutadana, popular, és el que explica l’èxit. Molts de nosaltres no som polítics professionals i, per descomptat, l’eix principal de la nostra actuació és avançar i impulsar la resolució del conflicte, i la normalització política a Euskal Herria.

Per què no ha estat possible una coalició amb el PNV per presentar-vos el 20-N?

L’oferta que ha fet tant l’esquerra abertzale, com Eusko Alkartasuna, com Alternatiba, ha estat sincera, per sobre d’interessos particulars, amb eixos molt concrets, que són portar la veu d’Euskal Herria a Madrid, amb una paràmetres molt clars, i on tant Aralar com el PNV hi tenien cabuda. Aralar va mostrar la seva disposició, i després de les converses, es va arribar a un preacord, que probablement es porti a terme, i el PNV ho ha refusat des del principi. És evident que dins d’Euskal Herria i dins els partits abertzales hi ha dos models, un que aposta per un model de país, i un altre que és més partidista. L’oferta que han fet els partits que conformen Bildu és una oferta de país, i de confrontació amb l’Estat. El PNV, porta una trajectòria pactista, i sembla que vol continuar així.

Quines especificitats té Navarra?

Navarra és qüestió d’Estat, i ho ha estat sempre. És moneda de canvi. La dreta de Navarra tem “que ens envairan els bascos”, estan demostrant nerviosisme. UPN i PP són dues forces diferenciades, però han decidit anar juntes a les eleccions generals per frenar Bildu, ho han dit literalment, perquè saben que la suma de forces abertzales i progressistes a Navarra pot portar un canvi de cicle, els pot modificar l’status quo on estan tan còmodes, i saben que és emergent.

L’esquerra independentista no ha tingut veu durant vuit anys al Parlament de Navarra. Com afronten aquest repte?

Amb molta responsabilitat. No és fàcil, perquè no anem sols, tenim tant la responsabilitat com la dificultat d’haver de consensuar, perquè no és un projecte de l’esquerra abertzale, és un projecte molt més ampli, i per això hem tingut els resultats que hem tingut. També ho afrontem amb molta il·lusió i com un desafiament. Al Parlament de Navarra la mitjana d’edat és d’uns 60 anys, i masculinitzada completament, per tant, aportarem un punt de frescura i novetat, que també va bé.

Quins són els aspectes que treballeu més fermament?

Amb el moviment 15-M sembla que s’hagi inventat alguna cosa. Ha de ser molt trist pels espanyols que vegin que, després de trenta anys de suposada democràcia, la mateixa ciutadania espanyola els demani democràcia real. A Euskal Herria portem molts anys demanant democràcia per moltes coses. Plantegem una altra manera de fer política. Es pot fer participació ciutadana sense que sigui per Internet exclusivament, es poden obrir les portes dels ajuntaments, escoltar, plantejar, debatre, retornar propostes, i s’està fent. Al Parlament de Navarra estem plantejant constantment sessions de treball amb sindicats, amb agents ecologistes, amb agents socials. És la manera que volem de fer les coses. Pel que fa als continguts tenim dos eixos: la normalització política i la resolució del conflicte.

Com es viu el fet d’haver tingut tant suport electoral i que algunes formacions polítiques no els respectin com a tal?

És el símptoma de la intolerància i d’un nul talant democràtic. Abans de la campanya, durant la campanya i després de la campanya ens han vetat, ens han boicotejat, i encara es neguen a participar amb nosaltres en determinats debats i tertúlies. Però aquest és el seu problema. Els que es titllen de tolerants i demòcrates no accepten la voluntat popular.

Com veu la relació de Catalunya amb l’Estat?

Catalunya és un referent quan parlem de confrontació democràtica amb l’Estat. Sabem que són realitats diferents, però des d’Euskal Herria es veu amb certa enveja aquesta agressió social que té l’independentisme a Catalunya, la defensa de la llengua des d’àmbits tan plurals i sense por a confrontar amb l’Estat. Els espanyols estan que tremolen, perquè senten l’alè a la nuca, que això se’n va! Catalunya per una banda, i Euskal Herria per una altra, però saben que l’Estat de les autonomies està en crisi. 

Entrevista publicada a EL 9 NOU el dilluns, 19 de setembre de 2011

Fusteria Blázquez

Val la pena visitar aquest web! :)

“Quan tens 25 anys tens la sensació que encara està a les teves mans poder ser qui vols”

Marc Serena és periodista i quan va fer vint-i-cinc anys va decidir marxar a fer la volta al món, i conviure amb vint-i-cinc joves de vint-i-cinc països diferents durant un any (2008-2009). D'aquesta aventura n'ha sortit un treball periodístic, el llibre La volta dels 25 (La Magrana/Ediciones B). Es tracta del retrat de tota una generació que avui és jove, però d'aquí una anys tirarà el món endavant, “ens espera el futur que nosaltres vulguem”. Serena va ser a Vic per presentar-lo a la llibreria Muntanya de Llibres, on va dir que “no som una generació perduda. Estem indignats però tenim capacitat per revertir a situació. Tenim molta formació, possibilitat de viatjar, tenim moltes coses bones i fortes”.

Què el va portar a emprendre aquest viatge?

Moltes vegades es veu el món com si fos un tauler d'escacs, com si només hi hagués macrodecisions de polítics, de governs, d'empreses, i com diuen a Costa d'Ivori “quan  hi ha dos elefants que es barallen, qui reben són les formigues”. El llibre va a buscar històries de gent a qui mai se li demana opinió, ni se li demanarà mai més, gent que explica com és la seva vida més enllà del que es diu del seu país. Aquestes vint-i-cinc històries són de gent anònima, m'interessava fer aquest treball, molt de tu a tu, molt honest, sense dependre de res.

Tenia clar on volia anar?

Anava una mica sobre la marxa. Si que tenia un esquema mental general, si que sabia que volia passar pels cinc continents, que hi hagués països rics, països pobres, grans, petits, grans ciutats, petites comunitats aïllades... Si ho hagués planificat abans ho hagués fet a partir del tòpic. No és un llibre on hagi d'anar a demostrar res, no és un llibre de tesis, senzillament és el que he anat trobant sobre la marxa, durant el camí. Era una mescla d'intuïció, però també d'atzar. I això m'ha portat sorpreses.

Quines sorpreses?

La generositat de tota aquesta gent. M'ensenyaven el seu poble, al seva casa, la seva família, però jo no els podia dir “vine quan vulguis” perquè hagués creat una situació una mica desagradable amb molts d'ells, perquè no poden sortir. Això també m'ha sorprès, hi ha països on no tenen la possibilitat de viatjar. La nostra generació, aquí, crec que tenim la sort que som conscients més que mai que formem part d'una comunitat global.

Ja tenia la idea de fer un llibre?

Jo tenia idees, però tampoc sabia si es podrien dur a terme, no era un encàrrec editorial. Marxava sense cap calendari, sense cap pressió. Vaig estar un any viatjant i un altre any recopilant la informació, i vaig buscar una editorial quan ja ho tenia tot molt escrit i molt clar. El més important és que hi hagi algú que se'l llegeixi i li agradi. Ara estic a la fase més difícil de totes. És un llibre on hi ha participat moltíssima gent, no he posat agraïments perquè seria un llistat molt llarg! Sembla que sigui una cosa molt meva, però no és un llibre sobre mi i les meves anècdotes, sinó que és un llibre sobre aquesta gent.

Què va posar a la maleta abans de marxar?

Poca cosa, i si tornés a fer el viatge encara hi posaria menys coses. Es posa sobre tot il·lusió i energia, i la cosa que he portat a la maleta i que més m'ha servit ha estat l'anglès. És el que més he valorat del que portava. També hi duia una farmaciola i molt poca roba. Vaig marxar d'aquí amb uns pantalons i vaig tornar amb els mateixos! Era una maleta molt lleugera, que si la perdia no passava res.

Com va triar els vint-i-cinc joves?

En el cas de la cantant coreana famosa sí que tenia el contacte ja fet, i els altres els anava fent pràcticament sobre el país. Em sembla que només hi va haver una persona que em va dir que no. Els Estats Units em preocupaven molt perquè és un país del que ja en sabem moltes coses, i volia fer alguna cosa que sorprengués. Vaig veure que el noi que fa els discursos d'Obama tenia vint-i-cinc anys, és el seu speechwriter, una feina molt reconeguda i respectada als Estats Units, es diu Jon Favreau. Vaig intentar contactar-lo, vaig aconseguir el seu correu electrònic personal, li vaig escriure un parell de vegades i no em va respondre. Després vaig contactar la Casa Blanca i em van enviar una carta i em van dir que no podia entrevistar-lo. Aquesta era una persona que jo volia entrevistar, però tampoc era necessària. Després va sortir una altra història molt divertida, i més relaxada. País per país potser no té sentit. Si un xilè llegeix el llibre pot pensar “aquest va a Xile i entrevista una delinqüent!”. No té sentit si et mires el país com una cosa tancada, però com a comunitat global sí que té sentit. No hi ha persones que representen un país.

Expliques que és el retrat d'una generació. Com és aquesta generació?

De vegades la gent s'atreveix a resumir la generació amb només una paraula, i això és totalment injust. Jo l'explico en tot aquest llibre i encara trobo que hi ha contradiccions i matisos. Quan tenim vint-i-cinc anys és un moment a la vida que més o menys saps què vols ser, però encara no ho has aconseguit, però tens la sensació que encara està a les teves mans poder ser qui vols. Hauríem d'aplicar això a la nostra vida i per sempre, que sempre estigui a les nostres mans ser qui volem ser, que no som producte d'una casualitat. Tenim la possibilitat de canviar les coses. Veig una gran força de les ciutats, i veig que la gent jove que viu a les ciutats ens assemblem força. A Maputo, que és la capital de Moçambic, jo i el noi informàtic que viu a la ciutat ens assemblem més del que ell s'assembla a algú de l'extraradi de Maputo. Hi ha una diversitat tan enorme que és difícil generalitzar sobre això.

Què aprèn el lector amb La volta dels 25?

Aprèn com és el món des d'una perspectiva de presa de futur, perquè moltes vegades es té una visió molt romàntica del món, o una visió dels països una mica antiquada, i aquesta és una visió molt real i molt d'avui dia. Es pot llegir com és el món en alguns llocs.

Creus que aquests països retraten el món?

Es podria haver una cosa més exhaustiva, es podria haver fet un informe estadístic, però tindria tantes pàgines que seria impossible de llegir. És tan sols un retrat periodístic. 

Entrevista publicada a EL 9 NOU el 6 de juny de 2011

Fotos: Xevi Cortacans. Muntanya de llibres

"El més important no és si el got està mig ple o mig buit, sinó que el got es va omplint"

Muriel Casals, Presidenta d’Òmnium Cultural i economista
Muriel Casals és professora del Departament d’Economia i d’Història Econòmica de la UAB, i des de l’any passat és presidenta d’Òmnium Cultural, entitat que treballa per la llengua i la cultura catalana. Després d’uns anys convulsos, Casals creu que “hem perdut totes les guerres, però anem guanyant batalles”. La presidenta d’Òmnium és optimista, i assegura que la situació de la relació amb Espanya és dura, però que “no defallirem”.

Sara Blázquez. Barcelona

Òmnium va tenir una renovació amb la presidència de Jordi Porta. Vostè continua aquest projecte?
Sí, de totes totes. Era tot un repte perquè en Jordi Porta va deixar el llistó molt alt, però també va deixar les coses molt ben encaminades. Jo ja havia estat a la junta feia dos anys, per tant, vaig incorporar-me a una maquinària que estava funcionant molt bé. Tenia el terreny molt ben preparat.

La vostra feina és molt transversal. Creieu que heu arribat a tots els sectors?
Segurament no, sempre hi ha parts de la societat a les quals costa arribar. S’ha fet un esforç molt important per arribar a sectors més joves. No sé si tradicionalment Òmnium era de gent gran, o si els socis d’Òmnium s’anaven fent grans i no n’entraven de joves. I aquí hem fet un esforç molt important amb bastant d’èxit. I l’altre gran tema és la immigració, arribar als nous catalans. Ens queda molt camí per córrer però, per sort, col·laborem amb ajuntaments i amb la Generalitat.

És optimista o és pessimista?
Sóc optimista, perquè sinó no estaria a Òmnium Cultural. El més important no és si el got està mig ple o mig buit, el més important és que el got es va omplint. Òmnium, i vosaltres, i més gent, treballem per anar-hi posant gotetes d’aigua. Gairebé no es nota, però l’anem omplint. També sóc conscient que hi ha dificultats molt grans i que tenim un adversari molt dur. Hem constatat, i és dolorós, que la democràcia espanyola no ens accepta, i això és molt dur. S’entén molt bé que la negra reacció estigui en contra de la diversitat cultural, però que formes democràtiques també ho estiguin és dur d’empassar, i això és el que ens està passant. Hi ha episodis que són de negra reacció, com per exemple, TV3 al País Valencià, i ens enfadem molt i ens dol molt, però després hi ha coses més subtils. Hi ha un projecte molt sòlid i molt engrescador per molta gent de la construcció nacional cultural espanyola, i que volen atraure els nouvinguts, i els catalans tenim dificultats. Això ho sabem. No és fàcil, però no defallirem.

En la Catalunya multilingüe d’avui, quin paper ha de tenir el català?
És la llengua comuna. De llengües maternes n’hi ha moltíssimes, i és bonic que cadascú conservi la llengua de la seva mare o del seu pare. Però hi ha una cosa que és la llengua comuna, que tenim tots, que compartim, amb la qual ens entenem, i és el català. Jo crec que aquí no hem de cedir gens. El català és la llengua que compartim tots, i després, com correspon a un país relativament petit o mitjà dins d’Europa, hem de saber parlar alguna altra llengua, i si poden ser més, millor.

Quins projectes tenen per a les persones nouvingudes?
Tenim el programa Quedem?, que consisteix a preparar activitats lúdiques i culturals, cíviques, conjuntes. Un grup de persones es troben per anar al teatre, per visitar un museu, i després s’aturen i fan una conversa. Llavors també hi ha els grups de conversa, directament, també donem un cop de mà a Normalització Lingüística amb les parelles lingüístiques, hem col·laborat amb alguns ajuntaments amb tasques d’alfabetització d’adults... És un treball artesanal, fet goteta a goteta. O d’oli que es va escampant.

La catalanitat, tal com es planteja, creu que és atractiva per als nouvinguts?
Jo crec que ho és més del que els catalans antics creiem. Som un poble que hem estat tan apallissat, hem perdut totes les guerres, ens han maltractat tant que hem interioritzat un complex d’inferioritat. I no siguem ingènues, una de les coses que fa atractiva una societat és que hi hagi feina, i que hi hagi la possibilitat de progrés social. Les persones emigren perquè volen un futur millor per a elles i els seus fills. Quan això és possible, és molt més fàcil estimar-te aquell país que t’ha donat un futur millor. En aquests moments això està en interrogant, per tant ho tenim més difícil, però som una societat que dóna sanitat pública, ensenyament, dóna unes dosis de benestar a qui arriba. Però a més, hem de ser capaços de donar-los l’amistat. Quan parles una llengua? Quan hi ha algú que t’estima i que tu estimes que parla aquella llengua, és tan fàcil com això.

Pensa que els discursos victimistes i resistencialistes tenen cabuda al món global d’avui?
No. Som un país que hem perdut totes les guerres, però anem guanyant batalles. Ho tenim tot per haver desaparegut del mapa i no hem desaparegut! Per tant, aquí hi ha alguna cosa molt forta i molt atractiva.

Creu que hi ha un abans i un després de la manifestació del 10 de juliol per Òmnium?
Per al país sí, i per a Òmnium també. Des del 10 de juliol sabem que el poble, no és que estigui seguint, és que està empenyent els polítics. Ara el més important és que els nostres polítics tinguin el coratge de saber veure que els estem empenyent, que els ho estem demanant molt amablement, festivament, cantant... Però si no ho veuen, potser arribarà un moment que els donarem empentes i començarem a donar-los coces. Marca un punt d’inflexió, està clar des del punt de vista social i nacional, però falta la cosa institucional.

Com valora les consultes sobre la independència?
Molt positivament. A Osona va ser fantàstic, i no perquè Osona és el cor de Catalunya, que ho és, sinó perquè allà es va fer molta feina, i molta feina per baix. La última notícia és Gràcia, on hi va haver un 33,6% de participació! És molt encoratjador. Realment el poble ha agafat de la mà el seu destí, el que passa és que hi ha unes coses que l’any 2011 han de prendre la forma política, necessitem dels polítics. Òmnium s’ha involucrat en les consultes perquè les decisions es prenien a cada lloc concret. Òmnium Osona, Òmnium Maresme, Òmnium Sabadell, Òmnium Terrassa s’hi han anat involucrant en la mesura que el territori ho demanava. Ells treballaven amb les altres entitats, perquè a Òmium no treballem mai sols. És feina, és complex, però és engrescador. Altre cop jo crec que és un treball artesanal.

I la immersió lingüística a les escoles?
Té a veure amb això que tenim un adversari molt poderós, i que està jugant amb totes les armes. A mi no m’agrada utilitzar la paraula armes, m’agrada més eines quan es tracta de nosaltres, però en aquest cas és tan agressiu que es pot parlar d’armes. Fan coses tan lletges com instrumentalitzar els nens i nenes. Els problemes dels adults es dirimeixen entre adults, i que hi hagi algunes persones que volen acabar amb el català o limitar el català a l’escola, i facin servir els nens, és molt lleig. Som davant d’una ofensiva seriosa, i hem de tenir molt clara la nostra capacitat de resistir i continuar avançant. El sistema escolar català funciona, el que volem és que funcioni millor. Ens estan agredint per convertir-nos en uns resistents en lloc de deixar-nos ser uns progressistes. Hem de resistir, però hem de progressar. El mètode de la immersió lingüística s’ha reconegut com un bon mètode per assegurar el bilingüisme, i és el que oficialment aquesta gent reclama. Si ells tinguessin èxit ja no hi hauria bilingüisme, hi hauria nens escolaritzats en català i nens escolaritzats en castellà. La llengua és per entendre’ns, no volem que ens separi, volem llengües que uneixin. El mètode de la immersió lingüística fa que els nens surtin de l’escola sent aptes en les dues llengües.

I què en pensa del que està passant al País Valencià amb TV3?
Si prems un botó i pots veure la televisió de l’altra punta del món! Que al País Valencià no es pugui veure TV3, un mitjà de comunicació públic català, trobo que és una amputació d’una part del seu mercat natural. Ens estan empobrint i d’una manera brutal, amb multes exageradíssimes, modificant la llei per poder fer executiva més de pressa, és una guerra. Ara les guerres no són matant, sortosament, però estan matant una cultura, una llengua. Forma part d’aquesta gran ofensiva. S’ha parlat de genocidi cultural, jo crec que és la paraula, el que voldrien és que una expressió cultural s’esborrés del mapa. Però altre cop, resistirem. I des d’Òmnium, tota la solidaritat amb Acció Cultural del País Valencià, perquè estem federats a la Federació Llull, amb ells i amb Obra Cultural Balears, tots tres. És el territori natural català, més la Catalunya Nord.

Considera que la crisi actual acabarà malmetent l’Estat del Benestar?
Pot afectar-lo, però hem de ser molt curosos amb el que retallem. Segurament l’ensenyament i la sanitat pública s’han de retallar molt poc, o en tot cas no s’ha de retallar res que afecti el que entenem per Estat del Benestar, potser hi ha coses més o menys supèrflues en la despesa pública que es poden retallar. No podem retrocedir, és el model europeu al qual ens ha costat arribar. Som un país bastant ric, i retallar vol dir que en comptes de canviar el cotxe cada cinc anys, el canviem cada set, i en lloc de comprar-nos quatre sabates ens en comprem tres. Podem baixar algun graó sense que això sigui una cosa molt dolorosa, i en canvi no podem reduir pel que fa a les prestacions socials. Jo dic que som relativament rics, però clar, som tan rics que cada any perdem un 10% de la nostra renda amb el dèficit fiscal amb Espanya, si això es resolgués i tinguéssim un finançament més just...

Entrevista publicada al número 32 de la Revista Mà

Podeu llegir la revista sencera online:

Open publication - Free publishing - More ma

“Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació”

Albert Recio és un economista crític. A més de ser professor d’Economia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), també pertany al Consell Editor de la revista Mientras Tanto, on periòdicament publica els seus articles. Davant de l’actual situació econòmica i social, la seva orientació és clara: “Crec que hem de tenir més sector públic, més democràtic, claríssimament.”

Sara Blázquez. Bellaterra

Quan ja han passat dos anys de l’origen de la crisi, quina valoració en fa?

Trobo que estem en una època d’un cinisme brutal. La crisi, des del meu punt de vista, és el resultat del capitalisme, que sempre té crisis periòdiques, però cada crisi té característiques específiques. Des de la dels anys 70 va triomfar el model neoliberal. D’aquesta crisi en vam sortir fent un pas enrere, ja que es va caracteritzar per un cert retrocés de drets socials i un augment de les desigualtats, i molta més llibertat de moviment de les empreses. Durant aquests 30 anys els resultats de quasi tots els indicadors econòmics han estat més aviat mediocres, i en termes de desigualtats, és evident que han augmentat. L’element més important és el sector financer. En comptes de fer marxa enrere i regular-lo, el que han fet primer és un pla d’ajuda massiu perquè no canviï, i aquest sector financer és el que exigeix reformes que tendeixen a reforçar la d’abans. Però aquests grups tenen molt poder, tant poder efectiu, com mediàtic, com intel·lectual.  Jo crec que amb les reformes que estan portant a terme anem cada vegada a pitjor, per la majoria de gent suposen un empitjorament de les condicions de vida a costa dels mercats, que són els rics.

Les retallades socials i dels pressupostos públics són una bona manera de sortir de la crisi?

De vegades s’ha de retallar, hi ha molta despesa inútil. Per exemple, els Estats Units gasten un nivell desproporcionat en Defensa. L’economia de la despesa del pressupost públic augmenta l’atur, perquè està reduint despesa. A més, darrere la despesa pública hi ha metges, hi ha educació, hi ha moltes transferències a la gent més necessitada. Espanya, en comparació amb altres països europeus, és un dels països on es paguen menys impostos, on hi ha menys pressupost públic, on qualsevol millora social passa per una ampliació del sector públic. En aquests moments, els impostos estan aproximadament al 30% del PIB. En canvi, els països nòrdics, que són els millors en condicions de vida i qualitat, estan al voltant del 50%. La gent no se n’adona que darrere l’augment del pressupost públic, per una banda hi ha despesa, però per una altra hi ha ocupació. La frenada del sector públic té a veure amb la precarietat de les condicions de treball. El que hegemònicament ha estat l’esquerra, que són els partits socialistes, jo crec que ja no són d’esquerres. En temes de llibertats individuals  és cert que hi ha diferències notables entre els socialistes i el PP, però en termes econòmics aquests partits han estat absorbits pel model neoliberal. El fracàs rau en el fet que partits que es presenten com a representants de la classe treballadora fan aquestes polítiques i les justifiquen, i al final perden credibilitat.

Creu que la Reforma Laboral servirà d’alguna cosa?

Les reformes influeixen molt poc en la creació d’ocupació. El que canvia són les relacions de poder amb l’empresa. La creació de llocs de treball depèn de la llei econòmica. El que caracteritza l’economia espanyola dels últims trenta anys són unes oscil·lacions brutals de l’ocupació. En el mateix marc de les regles laborals hi ha hagut anys que s’ha crescut molt i anys que s’ha deteriorat molt l’ocupació, perquè el que ha determinat l’activitat econòmica no és l’ocupació, sinó que l’ha determinat el fet que aquest país es va vendre una gran part de l’aparell industrial i tot el creixement s’ha basat en la construcció. Aquestes reformes van totes en el mateix sentit; el de reduir drets. Jo sostinc que la reforma més bèstia que vol tirar endavant el govern és la de fragmentar la negociació col·lectiva. El mateix Consell d’Europa ha advertit Espanya que el salari espanyol és el més baix de tots, perquè l’acord de la Unió Europea és que el salari mínim hauria de ser un 60% del salari mitjà, i aquí a Espanya està al 40%. I si es fragmenta la negociació col·lectiva moltes empreses se n’aprofitaran.

Quin paper ha tingut l’arribada de treballadors immigrants a la nostra economia?

L’efecte crida ha estat l’economia espanyola i el model laboral que teníem, i el creixement de la construcció. La construcció a Espanya representa en ocupació entre dues i tres vegades la mitjana europea. És un sector que utilitza molta mà d’obra, i un altre sector que ha creat molta mà d’obra estrangera és el de la dependència. Quan tu tens ancians, per una banda tens pensions, però per una altra tens necessitat de mà d’obra a casa perquè en tingui cura. Es poden cuidar amb el model tradicional de la família, però això avui no se sosté perquè la majoria de famílies necessiten treballar per altres raons i també per un tema de valor; o bé es gestiona a través d’un servei públic com el nòrdic: impostos i treballadors funcionaris públics o parapúblics amb sous baixos; o es fa econòmicament: tenint un sector públic de dependència molt baix, amb salaris molt baixos, i per altra banda una economia submergida. Això ha estat l’efecte crida. Aquest país ha tingut un creixement molt fort, sobre tot amb molts llocs de treball, que eren molt inestables, i ara aquests s’han convertit en aturats. Si no haguéssim crescut tant abans, potser no hagués vingut tanta gent i ara potser no tindríem tants aturats.

I l’economia submergida?

Aquest sempre és un tema molt complicat. Aquest país sempre n’ha tingut molta, té una llarga tradició d’economia submergida i una enorme tolerància al respecte. I amb aquest discurs que diu que els impostos són dolents, les classes dirigents, que són les que més se’n beneficien, aconsegueixen que els pobres els donin suport. Per això em sembla que el discurs dels impostos és central a l’esquerra, perquè crec que sense més sector públic no tenim possibilitat d’ensortir-nos-en de res. L’augment de serveis socials, que genera ocupació, les regulacions mediambientals, i altres, passen per un sector públic més potent, i això requereix impostos. L’economia submergida no és aleatòria. Si mirem les declaracions de renda, els assalariats paguem el 100% del que cobrem, en canvi, fins i tot els petits botiguers tenen molta més capacitat d’evasió fiscal. En aquests moments de crisi, alguns factors de l’economia submergida augmenten. La gent, moltes vegades, opta per fer treballar algú en negre, perquè si una família guanya 2.000 euros i només se’n pot gastar 400 en algú que cuidi l’avi, doncs ho fan en negre. Aquesta restricció pressupostària compta. Això es trenca si hi ha més impostos per una banda i més redistribució per l’altra. La gent es munta la vida com pot.

Pensa que el mercat ha guanyat?

El mercat, no. Ha guanyat el capital. I sobre tot la fracció hegemònica que és el capital financer. He fet molts estudis sectorials i hi ha molts sectors, com el de la construcció o la indústria de l’automòbil, on hi ha molts subcontractes en cadena. Vas a una obra i l’empresa gran no hi té ningú, tot són subcontractes. O, per exemple, el model dels centres comercials ha suposat un canvi complet a la distribució. Hem passat d’un model de distribució centrat en les petites empreses familiars, que tenien la seva economia submergida, a grans empreses comercials. Molta gent diu “els xinesos se’ns mengen”, però quan comprem als xinesos és quan anem a Zara o a Mango. Hi ha un gran estalvi de costos quan es produeix roba a la Xina, és un 30% més barat que fer-ho a Espanya. Si això hagués suposat una rebaixa d’un 25% o un 30% dels preus dels productes de vestir, la majoria de consumidors hauríem perdut llocs de treball, però a canvi ens beneficiaríem d’aquests preus. A Espanya la reducció és del 0%, o sigui que això és un marge de benefici que ha guanyat l’empresa.

Davant d’aquest suposat triomf del capitalisme, quines alternatives es podrien construir?

Aquest món s’ha estructurat a escala mundial amb unes normes que condicionen les regles del joc. Crec que hem de tenir més sector públic, i una organització del treball basada en la participació de la gent, en el reconeixement de qualitats. Això té implicacions en la forma com es paguen els salaris, però també en com es produeix i la qualitat.

Com creu que s’ha de mantenir l’Estat del Benestar?

És un problema de voluntat política i de distribució de la renda. En el cas d’Espanya és pitjor perquè tots els indicadors que hi ha apunten que estem per sota d’impostos, de distribució de la renda i de despesa social i, per tant, si volem ser europeus, que és el que sempre s’ha dit, hauríem d’assemblar-nos més a Europa, i no al Marroc.

Entrevista publicada al núm. 31 de la Revista Mà.

Foto: Sara Blázquez

"No pensava que arribaria als 25 anys"

Agnès Rotger i Nadia Ghulam, autores d’El secret del meu turbant (Columna, 2010)

La Nadia Ghulam és una noia afganesa que amb només 8 anys va patir greus ferides a causa d’una bomba. Quan va sortir de l’hospital, dos anys després, amb el règim talibà instaurat a Afganistan, va decidir fer-se passar per un home per tirar la família endavant. El seu secret va durar 10 anys. Ara, en fa 4 que viu a Badalona amb la seva família adoptiva, on va conèixer la periodista Agnès Rotger, i d’aquesta amistat en va néixer El secret del meu turbant (Columna, 2010), que va rebre el Premi Prudenci Bertrana 2010.

Sara Blázquez. Badalona

Quin és ‘el secret del teu turbant’?
Nadia: Hi ha molts secrets per descobrir en aquest llibre! El secret del meu turbant, per a vosaltres, és la realitat del meu país, el llibre explica la realitat que he viscut jo a Afganistan.

Agnès: Però el secret principal és que la Nadia, quan era petita, va haver de fer-se passar per un noi per ajudar la seva família a tirar endavant, i va ser un secret durant deu anys per tota la gent que l’envoltava, excepte la seva família.

La idea inicial era allargar tant aquest secret?
N: No. En realitat jo no tenia gaire esperança de vida, no pensava que arribaria als 25 anys, pensava que em moriria o que em cauria una bomba. A la guerra, una noia ferida no té esperança.

No ho va sospitar mai ningú?
N: En realitat no, perquè jo vigilava molt. Jo, físicament, m’assemblo molt a un home, i més amb les cremades que tenia a la cara, i amb el turbant que em posava.

A: I pel que diu era impensable que una dona prengués l’actitud que prenia ella. Es va anar fixant com actuaven els homes i ho va copiar tant com podia. Era malcarada, autoritària... Accentuava els trets més durs del caràcter tradicionalment masculí, i suposo que ningú s’ho podia plantejar.

Què era el més difícil d’aquesta doble vida?

N: El més difícil era que no em descobrissin. Ets conscient que ets una noia, estàs creixent com una noia, però t’estàs amagant en tot moment sota d’un turbant, és un estrès. Ara estic aquí, i sovint penso en la mort, però és que durant deu anys vaig estar pensant en cada moment en la mort, pensava que em moriria, o que em matarien, o que em descobririen... I ara estic en tota llibertat, tinc una família que m’estima, però no em puc treure del cap aquest estrès.

A: Forma part de l’estrès post traumàtic. La Nadia ha viscut una guerra, i molta violència, no és només el fet d’haver canviat d’identitat. A mi moltes vegades m’ha comentat que una de les coses més difícils d’haver estat un noi allà és que mai es podia relaxar, ni tan sols dins de la família, no podia descansar d’aquest paper. No pots afluixar mai, ni compartir amb ningú les teves angoixes, els neguits...

D’on es treuen les forces per afrontar una situació tan extrema?
N: Jo penso que això ho hagués fet tothom, perquè és una situació de supervivència. Quan estàs entre la vida i la mort busques la manera per sortir endavant. Perquè ningú vol morir. M’ajudava molt a tenir aquesta força la meva mare, tot i que no li podia dir que tenia por. Jo tenia els meus amics, però no els podia dir que en realitat tenia por d’ells. No podia confiar en ningú.

A: Jo crec que ha estat molt dur, però en certa manera ha estat una oportunitat per poder-se ficar en la pell d’un home i fer coses que no hauria pogut fer. És molt enginyosa i molt ràpida de reflexos. Va haver moments en que va prendre riscos per coses com mirar una pel·lícula o importar il·legalment un llibre romàntic del Pakistan. És increïble que s’arrisqués per coses així, o per la música: agafava cintes que els talibans arrencaven i les enganxava per poder-les escoltar.

N: Les arreglava i tenia clients que em compraven cintes trencades il·legalment. Feia coses que no feia ningú!

Quin tipus de feines vas fer?
N: Treballava a la construcció, de pagès, feia pous, en un taller de bicicletes... He treballat de tot per aconseguir una mica de menjar. La meva mare sempre em deia que tinc una estrella. I ara la meva mare catalana també em diu el mateix. Mai han pogut parlar, però és com si ho haguessin fet.

Per què era tan important explicar aquesta història?
N: És sobre tot per gent d’aquí que no té ni idea del meu país. La meva vida no ha estat gens fàcil, ni ho és, però explico com és el meu país de veritat, perquè no és que tothom va amb pistola, jo he tingut amistat, i riquesa de cultura, i amor. No és únicament burka i pistoles.

A: El més interessant de tot plegat és que et pots identificar perfectament amb ella. Quan m’explicava coses de la seva infantesa, jo pensava que podria ser la meva. Tenia una vida feliç, normal, la seva família l’estimava, jugava amb el seu germà, mirava els dibuixos animats, anava a l’escola... I això és el que ho fa més interessant i més dur al mateix temps. Comences llegint i penses que podries ser tu mateixa, una nena feliç i despreocupada de tot, sense problemes, i de cop i volta ve el clatellot impressionant de la guerra i de la bomba.

Suposo que no ha estat fàcil afrontar aquesta història com a escriptora...
A: Gens fàcil. Jo només havia fet coses de no ficció, més periodístiques, i quan la Nadia em va començar a explicar la història em vaig adonar que no sabia res. Quan m’explicava un diàleg, per exemple, m’adonava que no tenia ni idea del context, era incapaç d’imaginar-m’ho. Com que vam decidir que seria en format novel·la, jo necessitava imaginar-me on estava passant aquella escena, quin vestit portaven, quina olor se sentia, què menjaven, per posar-me a la seva pell i després poder transmetre-ho. Els primers mesos no vaig poder ni escriure. A més jo tenia tots els estereotips que tenim la majoria de gent d’aquí i moltes de les preguntes que li feia al principi eren absurdes. Una de les primeres preguntes va ser com va viure l’11S i va posar una cara que em vaig adonar que estava pixant fora de test, perquè era una cosa totalment irrellevant en aquell moment on vivia ella, no tenia ni idea de res del que li estava explicant, ni de l’impacte que tenia això, d’on carai era Nova York, ni que existien unes torres bessones, i amb prou feines qui era Bin Laden, i molt menys què tenia a veure amb ells un ricàs d’Aràbia Saudita, és que no podia ser més llunyà!

Com es fa per escriure una història tan dura i que el lector no es contagii?
A: No crec que aporti res anar a fer sang i anar a fer patir la gent, crec que no té interès, però si que hi ha moltes escenes dures, perquè la vida de la Nadia ha estat molt dura. La dificultat era que es veiés ella, amb la seva evolució. Al principi es movia per pura supervivència, però després, a poc a poc, va tenint esperança, comença a veure un futur, segurament sense adonar-se’n. Comença a fer plans, comença a pensar com estudiar, i no com a noi, sinó com a noia...

Com vas poder estudiar com una noia després d’haver-te fet passar per un noi durant deu anys?
N: Sempre vaig continuar sent un noi. Quan el règim dels talibans es va acabar no podia fer veure que no havia passat res i tornar a ser una noia. No només per raons de seguretat, sinó perquè per molta gent hagués estat una traïció. El fet de començar a estudiar com a noia em sembla que ha estat el més dur, ser dues persones en el mateix moment: anar a l’escola com una noia i sortir i ser un noi. Abans d’això era un noi a dins i a fora de casa, però després estudiava com a noia però la resta de la meva vida m’havia de comportar com un noi. Costa. Pensava que els meus companys de classe ho explicarien i patia.

A: Si es fes una pel·lícula, seria un dels moments en que patiríem.

Què t’ha colpit més de la història de la Nadia?
A: El que m’ha colpit més és la intuïció que et dóna esperança. Hi ha alguna cosa, que no li ha ensenyat ningú, que ha fet que ella sabés que ho mereixia, que ningú li podia dir que pel fet de ser una noia no tenia dret a moltes coses. Hi ha gent que hi veu una història dramàtica, però jo la veig clarament una història d’esperança.

N: Jo sóc molt creient, i Déu m’estima molt. Una vegada vaig llegir que Déu fa patir els seus estimats, i quan patia pensava “és que jo sóc estimada per Déu”, i això em donava orgull i així me’n sortia sempre. Encara que de vegades m’enfadava amb el meu Déu, sortia a fora a la nit i li deia “Ja en tinc prou! No puc més!”. I ara la meva creença s’ha triplicat, perquè Déu m’ha enviat persones. La meva família són els àngels de la meva vida.

Com us vau conèixer?
A: La Nadia tenia ganes d’escriure i la seva família catalana em coneix i sabien que jo escrivia, i ens van presentar a veure si ens enteníem. Així va ser. Hi ha una cosa que m’agrada molt, i és que ella se sent molt vinculada als dos països.

N: Aquí estimo molt la meva família, però no deixaré d’estimar el meu país, sempre estaré en contacte amb ells, si cal me n’aniré allà un temps a treballar per millorar les coses. Aquí he tingut l’oportunitat d’estudiar, podria tornar a Afganistan, perquè crec que puc ajudar d’una manera que no pot fer-ho una persona d’aquí. Jo sé l’idioma, sé com està el país, i quines necessitats té la gent. Hi ha gent que dóna molta importància, per exemple, al fet que els talibans van prohibir la música i que obligaven les dones a posar-se el burka. Per mi està perfecte posar-me el burka i no tenir música, però tenir pau. El que em fa por és que entri un grup de persones a casa i que violin les dones, se les emportin... Què prefereixes?

Entrevista publicada al número 30 de la Revista Mà.
Foto: Sara Blázquez.

“Lluitem perquè la societat civil sigui forta”

Antonio Cazorla, responsable d’Immigració de la FAVIBC

Antonio Cazorla és un polític nat, i tot i que creu en la necessitat de la militància, mai ha seguit les consignes de ningú, “a mi que em donin una ordre no m’agrada”. Creu que el poble és suficientment llest com per proposar les seves pròpies alternatives, per això porta tota la seva vida lluitant pels drets socials de la classe treballadora. És el president de l’Associació de veïns de Montserrat (Terrassa), amb un 80% de veïns d’origen immigrant, i el responsable d’Immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).

Sara Blázquez. Terrassa

Com va començar la seva vinculació amb els moviments veïnals?

Jo vaig arribar a Catalunya l’any 50, quan només era un nen de 5 anys. El meu pare havia estat militant del Partit Comunista a Andalusia, i la meva mare de les Joventuts Socialistes, vaig aprendre de la gran quantitat de solidaritat que tenien. Sempre he estat una persona que he observat moltíssim la gent adulta i la societat en general i estava desesperat per saber escriure i llegir. Vaig començar a treballar amb set anys -no era cap heroi, perquè llavors tots els nens treballàvem-, vaig ser conscient de tot el que hi havia, i vaig començar a fer treball sindical a les empreses, a les primeres Comissions Obreres. Posteriorment, cap a l’any 64 o 65 vaig començar amb tots els temes socials del moviment veïnal. Vaig crear el primer club de joves, que després es van començar a dir Centres Juvenils, i el primer es va crear en un bar a Can Anglada (Terrassa), amb dos-cents socis. Era com un club de ball, però a la mitja part es parlava d’aspectes socials i polítics. D’aquí va començar a créixer el PSUC, jo ja em vaig ficar a treballar a les Joventuts Socialistes i, després de tres mesos, 200 joves de Can Anglada es van fer de les Joventuts del Partit Socialista, i llavors es va començar a crear el moviment de les associacions de veïns, i jo vaig començar a l’Associació de veïns de Can Anglada. Quan em vaig casar, vaig venir a viure als grups de Montserrat i vam crear l’associació de veïns. Aquí hi havia una associació de caps de família, que era del franquisme, i va ser una batalla triple. L’any 72 vam aconseguir fer-los fora i fer l’associació de veïns. He estat sempre una persona creativa, i he lluitat sempre sense odi, sense rancors. Penso que el cap ha d’estar fred per treure alternatives davant de qualsevol situació, i amb odi això és impossible.



Però l’any 85 va haver d’apartar-se del moviment associatiu...
Sí, perquè van tancar l’empresa on jo treballava, i vaig muntar una cooperativa de l’empresa que va tancar. Va estar funcionant molt bé durant quatre anys, però la classe treballadora d’aquest país no estava acostumada a les cooperatives. Els interessos de la gent eren incomprensibles i vam haver de tancar.

I va tornar a l’associació.
Sí, i vaig veure que l’associació ja no estava complint amb els objectius del moviment associatiu. Hi havia un greu problema al barri, havia passat de tenir un 5% d’immigració a tenir-ne gairebé un 60%. Hi havia un greu problema de convivència i l’associació no feia res, cada dia hi havia intencions de manifestacions, i era estrany el dia que no hi estava per aquí l’alcalde, o el cap de policia, escoltant les queixes dels veïns més exaltats. L’associació deia que no hi havia res a fer, però jo vaig començar a buscar gent, vam fer un document, vam recollir firmes i vam fer una assemblea. Van venir 150 persones a l’assemblea i vam fer una proposta: que no hi hagués baralles als blocs, que faríem una enquesta de les necessitats, urgent, i si hi havia algun tipus de problema als blocs, que sisplau l’anessin aguantant i vinguessin a l’associació a comunicar-nos-ho, però primer havíem de fer l’enquesta.

I com va anar?
Era una enquesta de 25 preguntes, i el principal escull era el no enteniment. Era la confrontació màxima de la pobresa amb gent ja aposentada, i el no poder entendre’s amb la veïna. A partir de les 25 preguntes vam fer un projecte, li vam dir Mediació veïnal, reforç de la societat civil i civisme. Ho vam comunicar als veïns, i els vam dir que, si acceptaven el projecte, l’associació es comprometia a portar-lo a la pràctica costés el que costés. Van dir que si i vam començar bloc per bloc amb assemblees continues. En un any en vam fer 800. Al principi, els nens que sabien el castellà i l’àrab ens ajudaven fent les traduccions, però després va entrar a l’associació una noia d’origen marroquí que es va convertir en la nostra traductora oficial. Vam començar a formar tots els grups de treball: dones, esport al carrer, ajudar les persones adultes, acompanyament als ajuntaments, a les institucions, guiar-los en el que és Catalunya... i el nostre projecte és ja una eina de treball d’aquesta associació.

Què vau aconseguir?
Després d’un any la situació havia canviat radicalment. Havia millorat moltíssim. Tota la immigració va començar a participar, i els veïns van començar a conviure. Vam fer l’escola de castellà i de català, on 170 dones i més de 150 homes venien a aprendre castellà. Els professors eren voluntaris, els mateixos veïns del barri. A part d’aprendre idiomes recalcàvem altres aspectes, per exemple, fer veure les situacions reals que es trobaven els seus veïns. Si la veïna tirava molta aigua, potser és que no tenia rentadora! El que demanava és que hi hagués solidaritat. És que el primer any d’haver-hi aquí tanta immigració, fins i tot els nens tenien enfrontaments al carrer. L’associació de veïns no tancava juliol i agost, es pot dir que eren els mesos més perillosos de tot l’any, perquè aquí hi conviuen gitanos, paios de no molta cultura, i el món àrab.

També és el responsable d’immigració de la Federació d’Associacions de Veïns i Barris de Catalunya (FAVIBC).
L’escola em va convidar a conèixer el projecte que tenien ells de convivència, i trobo que és pràcticament igual que el que nosaltres estem fent, però a nivell de l’ensenyament. Li vam proposar a la directora treballar en conjunt temes importants. Em vaig convertir en el portaveu de l’escola davant les institucions i els fòrums, i gràcies a això entro a formar part de la Federació, i em van fer responsable d’Immigració. Vaig anar acudint a les reunions del Pacte per a la Immigració. Vaig acusar els partits polítics de que ells eren els culpables, per tenir poca visió, que el sistema social arribés al col·lapse, i que havien creat famílies dependents. No es pot fer el reagrupament i no donar-los el dret al treball, fent això crees famílies dependents, perquè no estem en igualtat. Estem demanant que tinguin els mateixos drets i obligacions, però ells els treuen el pitjor que se li pot treure a una persona: el dret al treball. Vaig acusar que una persona que venia per reagrupament familiar necessitava gastar-se 6.000 euros per tenir un contracte de treball, per tant el que estava fent el govern amb aquestes lleis era donar cobertura a les màfies. No hi va haver cap partit que es posés en contra, cap crítica, sinó tot el contrari, i va ser aprovada aquesta llei.

Què més reclamen?
Un altre dels temes importants que vaig estar defensant és el dret dels immigrants que estan aquí sense papers, que els partits fossin valents i prenguessin una decisió. Només els quedaven dues opcions: o legalitzar-los a tots, que seria el més normal, o que es convertissin en Isabel la Catòlica i iniciessin el procés de fotre al carrer un milió de persones. I si tenien por del que poguessin dir les democràcies occidentals, i el món, doncs que assumissin que havien de legalitzar la situació. No es pot tenir un milió de persones a la nació sense papers de cap tipus. En això han estat covards, no han fet pràcticament res.

Quins projectes duen a terme actualment?
Estem convencent tots els grups de treball del barri que han de parlar català, perquè és la llengua vehicular de Catalunya. Tenim un grup de lectura, que em sembla que hi ha 18 dones, tenim Normalització Lingüística, que és de l’escola però per petició de l’associació es fan classes fora de les hores escolars. L’escola i l’associació volem lluitar perquè es converteixi en una escola d’adults. I també tenim un projecte d’alfabetització.

Com s’ha d’afrontar el fenomen de la immigració des de les associacions de veïns?
Des de l’associació o des de la federació, no tenim problema si algun barri o alguna població necessités que anéssim a fer una conferència, amb molt de gust ens oferim a fer-ho. Copiar el projecte seria una terrible equivocació, però és una eina que té moltes coses que es poden aplicar, i d’altres que s’han d’adaptar a les necessitats que tenen. El principal és lluitar perquè la societat civil sigui forta. O anem tots a una, o és impossible. Jo sempre demano que hi hagi unitat entre tot el moviment associatiu.

Quines iniciatives s’han d’impulsar des de les associacions de veïns?
Donar la participació, però una participació real. Nosaltres discutim els problemes reals del barri. Saps què passa aquí? Que gràcies a la immigració, els nostres ancians viuen millor.

Què li demanaria als partits polítics en l’àmbit de l’acollida o la integració?

La única cosa que els puc demanar perquè hi hagi una vertadera integració és que no llancin l’odi des del feixisme del PP i dels partits colindants amb ells. A més, han de ser conscients del tipus de política que estan fent, de barallar-se contínuament, sense agafar un comitè de savis de tots els partits polítics que analitzin la realitat i li donin una volta a aquesta societat. Viuen en una altra realitat, han de baixar al poble, anar a visitar aquelles famílies que viuen amb 400 euros d’ajuts socials, a veure si els dona una mica de solidaritat i de vergonya i es posen a treballar per solucionar-ho. Els treballadors i el moviment associatiu han de parlar, han de defensar els seus veïns, no podem permetre que ens estiguin enganyant. Si el moviment associatiu lluita pel que ha de lluitar, tindrà representativitat novament.

Entrevista publicada al número 29 de la Revista Mà.